Iguals (projecte sobre les minusbalíes)

Aquí hos presento un projecte iniciat, pero no acabat... mai es tencara ja que per sempre és part de la meva vida... aquí hos el presento.

El meu projecte fotogràfic pot semblar ambiciós pels diversos aspectes que vull transmetre en les fotografies.
En primer lloc pretenc mostrar a la gent el dia a dia d’una persona minusvàlida, una dels milers que hi ha, en aquest cas, el meu pare. Vull mostrar la normalitat amb la que transcorren les seves vides malgrat les dificultats que tenen per adaptar-se a la situació.
Per parlar d’una persona amb dependència s’ha de fer referència indubtablement a qui l’acompanya pel camí, el pila que l’alça, les cames que el mouen i de ben segur tot el que l’empeny a tirar endavant. És part de l’historia i més que mai, són parelles que es complementen i de ben segur no podrien viure l’una sense l’altre. L’un te una dependència física que l’obliga a estar-hi lligat i l’altre,suposo, que és l’amor.
Perquè crec que en general no valorem el que tenim i no sabem disfrutar de les petites coses, cal que a vegades ens mostrin vides més dures que les nostres per saber-les valorar. Perquè no ens n’adonem de qui ens fa costat ni valorem la seva companyia… tampoc som conscients del poder del que gaudim pel senzill fet de tindre salut, de poder-nos llevar al matí i si ens ve de gust anar a fer un Café, sense dependre de ningú.
De les coses te’n adones quan les perds o quan te les roben, com ha passat als protagonistes de les meves imatges i a molts altres. Precisament perquè puguem valorar les nostres vides sense ser protagonistes de la historia, només observant el valor i les ganes de viure dels qui la vida no els hi ha posat gens fàcil. Perquè valorem les abraçades dels nostres pares abans no les haguem d’enyorar.
No és per sentir compassió, pena, solidaritat.. o el que aparentment ens puguin suggerir les minusvalíes, sinó per admirar com algú com nosaltres afronta el dia a dia malgrat les dificultats. I esque potser veient-lo se’ns encomana una mica de força de la que cal per llevar-se cada matí, en aquests dies cada cop més difícils…
Apart m’interessa fer múltiples preses per fer present la relació i compenetració que hi ha entre els dos membres de la parella, durant tot el dia, com l’horari d’un s’amolla al de l’altre, un dia per tu,i l’altre per mi… així dia rere dia.

Ara més que mai, els mitjans de comunicació sovint omplen pàgines de paraules dirigides a les persones amb dependència, sovint des de la distancia, sense conèixer ben bé el que comporta viure des d’una cadira de rodes.
La famosa llei de la dependència ha posat el tema sobre la taula, i almenys ha permès un c ert ressò d’una minoria en alguns casos sembla que oblidada o fins i tot marginada. El fet de posar sobre la taula el tema ha generat debats i múltiples opinions, tant diverses com distants. Últimament més d’un com he hagut de sentir com molta gent es pregunta per què part del seu sou ha de ser per una persona que no treballa “i no fot res”, com molta gent no és conscient de les necessitats d’una persona amb minusvalía… crec que aquest projecte pot ajudar a entendre als que fins ara ho ignoraven les necessitats i mancances d’un sector determinat de la població, val a dir, cada vegada més extens.
Observant senzillament el dia a dia d’una d’aquestes persones, veient la seva rutina diària, ens n’adonem dels impediments que es troba, les barreres que supera, les limitacions amb les que els castiga la lesió i la passió i les ganes que senten per tot el que fan, i sobretot per tot el que poden fer sense la nostra ajuda, i molt menys, sense la nostra compassió.
Coneixent la rutina d’unes vides que podrien ser perfectament les nostres, que ens transmetin una mica de força, un xic d’energia per seguir lluitant.

Per vosaltres, per ensenyar-me que la vida no és gens fàcil, pèro ningú ha dit que ho fos...

Valents :)