Projecte final de fotografia "Espais Vius", la vida en el medi rural

Si em plantejo els motius que han fet que escollis aquest projecte i no un altre, inevitablement, m’omplen els pensaments tot de conflictes personals. No sé si es per qüestió d’egocentrisme (espero que no) o senzillament per inseguretat, però sempre, de manera conscient o no, acabo optant per temes que em són propers, per qüestions que acompanyen el meu dia a dia. Aquest projecte doncs, es una continuïtat dels projectes iniciats fins ara, sempre girant en el meu entorn per descobrir alhora que créixer personalment.
Per això crec que és important abans que res, parlar de les motivacions personals, ja que sinó, inevitablement, apareixeran constantment en el meu discurs.
Els lligams físics i emocionals amb l’entorn on es desenvolupa el meu projecte, el municipi de Pontils, neixen en el mateix moment que ho feia aquella cosa lletja i peluda que era una servidora. Per tant, el territori del que parlo no resulta desconegut per mi, tot el contrari, ell forma part de la meva vida de la mateixa manera que jo formo part d’ell.
La meva historia i la de la meva família no és més important que la resta de vivències que podem compartir, senzillament és l’exemple d’un fet que es repeteix en cada i una de les cases i famílies que viuen en el territori del que parlaré.
Podem considerar que no sóc de Pontils, tot i que me’n hi sento plenament, perquè la meva persona es formà en aquell entorn. Tota la meva família materna es nascuda allà, des que ho van fer els meus besavis. Per tant, la meva mare i les seves dues germanes són filles del poble, i val a dir, que cap d’elles s’hi ha quedat a viure.
La meva situació és un tant ambigua. Quan vaig aparèixer en la vida dels meus pares, decidiren establir-se a Santa Coloma (municipi de 3.000 habitants proper al terme) en busca d’una millor vida ( servei escolar, possibilitats de feina, millors comunicacions). Sempre he pensat que va resultar una decisió forçada en vista d’un bon futur pel meu germà i per mi, ja que fins que vaig tindre uns 17 anys, no passava un sol dia de festa (cap de setmana, festius, vacances) que no el visquéssim a casa dels meus avis, a Vallespinosa. Així doncs, he viscut més de mitja vida en aquests indrets, i per mi la part més important , he viscut les etapes de descoberta i de creixement personal envoltada dels seus paisatges i la seva gent.
Fins els 17 anys vaig estar empadronada al municipi de Pontils, per tant, vaig formar part de la població que ens marquen les dades, malgrat no viure-hi plenament. Com jo, el meu germà i els meus pares, són molts els censats al municipi que no hi viuen i que engreixen unes xifres que finalment acostumen a ser falses.
La meva vida a Vallespinosa, sobretot durant les etapes d’adolescència amb la seva rebel·lia gratuïta, no em permetia adonar-me del que m’envoltava. No va ser fins que per motius d’estudis vaig marxar a viure a Lleida quan me’n vaig adonar del que apreciava tot allò que ignorava. Tot plegat pot semblar estúpid sobretot per una persona nascuda i criada en ciutat, però m’ofega el gris del ciment, els camins marcats entre passos de zebra, semàfors i voreres, el soroll constant del transit, les cares completament desconegudes… Potser resulta trist, però m’agraden les costes de pedra, els camins enfangats , el verd dels arbres, els avis tafaners que em pregunten cada matí la mateixa tonteria… m’hi sento segura, i en definitiva, d’això es tracta la meva vida, intentant escapar de l’ inseguretat.
Aquest treball, en part, també és una busca d’una seguretat personal. Després de diverses etapes, estic descobrint part de les meves intensions de futur a causa de descobrir-me a mi mateixa. Sé que no vull viure entre gris, ara el que em plantejo, mirant el futur, és com fer-ho en l’entorn que vull. Quin és el futur que espera al municipi? Quines possibilitats tenim el jovent en un medi rural? Un futur molt negre i escassíssimes possibilitats.
De totes aquestes qüestions personals en deriven les motivacions bàsiques i més objectives del projecte. Aquesta és principalment aconseguir fer un retrat simbòlic de la vida rural del municipi per poder-lo analitzar i alhora plantejar qüestions de cara al futur.
Actualment, degut als tristos casos de “Mobing rural” s’ha parlat sovint dels conflictes que es creen entre els propis habitants del medi rural i aquells que se’l fan seu, els forasters; em vist com sovint les tradicions i oficis de tota la vida s’han vist agredits per una gent que asseguren la conservació del poble però alhora el destrueixen. I es que les minories sovint tenen totes les de perdre, i els habitants rurals, formen clarament part d’una minoria sovint oblidada i cada cop més agredida.
Vull donar veu a tota aquesta gent, a la parella d’avis que conviuen sols en un poble sense cap mena de servei, al jove arriscat que ha decidit quedar-s’hi… Parlo, en tot moments dels habitants del municipi; per a mi aquests són la gent que viuen en ell, que hi transcorren cada dia, que viuen dels seus recursos i pateixen els seus inconvenients. Aquests són els habitants rurals reals i amb tot el meu respecte, no ho són pas els que hi estan censats mentres hi van cada quatre mesos a veure els pares o els que hi estiuegen cada cap de setmana però viuen la seva vida en un altre indret. És per això que consulto i em fixo en les dades (des de l’Ajuntament i l' Institut d’Estadística de Catalunya) però no em guio per elles; m’interessen per tal d’establir comparacions entre elles i la situació real del dia a dia al poble, per tal de veure que la realitat encara és més amarga del que ens diuen.
I si la realitat actual ja es difícil i complicada, amb una població escassa i clarament envellida, més trist resulta encara mirar en previsió de futur que restarà o en que s’haurà convertit el que ara és, quan aquesta gent, majoritàriament d’avançada edat, no hi sigui, que quedarà? Pobles de muntanya de segones residencies?
I si algú, com ara jo, es planteja la possibilitat i té les ganes suficients com per endinsar-se en aquest entorn, quines possibilitats hi té? Realment pot guanyar-se la vida?

Em resulta difícil plantejar-me el perquè dels meus actes i les meves decisions, i més encara, trobar-hi una resposta. No ho faig perquè crec que sinó encara faria menys coses de les que faig.
Personalment, aquest projecte té la finalitat de permetre’m redescobrir un indret que creia que coneixia, però del que ignorava molts racons; tota la recerca que he fet fins ara m’està portant al lloc on inconscientment volia estar, a l’ indret on em sento còmoda i segura, per molt sola que estigui o poca llum que hi hagi.
El fet de ser una persona llunàtica, a vegades fregant els extrems de la bipolaritat, em crea una inseguretat cap a totes les meves impressions, perquè coneixent-me, mai estic segura del que sento, de si és real. Volia saber si la frase que es repeteix de la meva boca (em veig a la meva masia amb les cabres fent formatge) era una tonteria, un caprici, o realment un somni amagat rere una tira d’obstacles. I si, en sento satisfeta perquè sé on vull estar, qui sóc i que vull seguir sent, ser que vull formar part d’aquesta minoria de la que parlo,aprendre a viure sense comoditats però sentin-me plenament en harmonia amb el meu entorn.
Deixant de banda els conflictes emocionals que sempre ocupen la meva persona, la meva pretensió és donar veu a aquestes vides sovint oblidades i ignorades. Francament, em molesta quan en els programes anomenats d’actualitat plantegen per exemple un conflicte el fet que en un poble, s’hagin d’enfilar a un banc per a tindre cobertura de mòbil; no deix de semblar-me trist, però trobo encara més patètic els pobles on encara que s’enfilin d’una grua, no trobaran cobertura; els pobles on ni tant sols hi ha servei de transport públic malgrat que gran part de la seva població són gent d’avançada edat; pobles i habitants oblidats de dilluns a divendres, i apreciats al cap de setmana.
Estic satisfeta, perquè per una banda, he complert ja amb una part. He escoltat a aquesta gent, que acostumen a passar-se la setmana sols entre l’hort i la cura dels animals, ens hem fet companyia, em compartit opinions. He escoltat les seves veus, amb la finalitat de fer-les sentir a la resta de gent que ignora la situació.
Per altra banda, vull que els rostres es segueixin expressant, i el que m’agradaria es que qualsevol, des de la butaca del seu pis en ple Eixample o des de la terrassa del mas, pogués conèixer aquests personatges per plantejar-se quin és el paper que juguen en la nostra societat, i quin respecte té aquesta cap a ells. M’agradaria que al "pixapí" (amb tot el respecte) que es queixa del gall cada dissabte que visita el poble, entengués que aquesta és la nostra vida, i que aquesta vida rural sustenta en part la vida urbana que viuen ells entre setmana.